consent_cookie
Duración: 1 any
Guarda l'estat de consentiment de cookies de l'usuari
Sobirania alimentària i refugi emocional, així és el poder de l'hort 3C a Rivas Vaciamadrid
18-08-2025
Al municipi de Rivas Vaciamadrid (Madrid), un hort comunitari al costat del CEIP José Saramago ha convertit un terreny buit en un espai productiu i obert al barri. És un dels espais impulsats pel nostre Programa 3C Conreem el clima i la comunitat. Hi conviuen històries com les d'Alícia i Ramona, amb trajectòries, motivacions i ritmes molt distints, que comparteixen un espai que ha transformat la seva manera de mirar el món i de mirar-se a si mateixes.
Alícia va estudiar Ciències Ambientals i des de fa anys manté una alimentació basada en plantes. El seu interès per participar en un hort urbà no va ser casualitat, sinó conseqüència d'un recorregut personal i professional lligat a la sostenibilitat. La seva motivació anava més enllà d'aprendre a plantar tomàquets: volia formar part d'una cosa col·lectiva.
Des de les primeres sessions del projecte, li va interessar especialment la part social: conèixer els orígens d'aquests horts comunitaris que van sorgir com una reivindicació veïnal d'espais abandonats i una aposta per l'agroecologia. “Em va agradar molt que parlessin dels moviments socials darrere de tot això, de com van néixer en ciutats per a crear comunitat i no sols per a conrear”, explica.
Aquesta mirada connecta l'hort amb una llarga tradició de lluita urbana i transformació col·lectiva de l'espai, que durant els anys 70 i 80 va portar moviments veïnals i col·lectius ciutadans a ocupar descampats, solars abandonats i teulades per a convertir-los en parcs, jardins i horts comunitaris.
Expansió dels horts urbans
Avui, el moviment d'horts urbans a Espanya continua consolidant-se i expandint-se en l'àmbit nacional. No sols fomenten la participació ciutadana i l'educació ambiental, sinó que també responen a l'emergència ecològica i a l'interès creixent per reconnectar amb l'entorn natural i generar espais col·lectius sostenibles. Així, els horts urbans s'han consolidat com una pràctica social i ambiental estable, que continua guanyant força en paral·lel a les crisis socioeconòmiques i ecològiques actuals.
Per a Alícia, participar en aquest projecte significa conrear més que verdures: significa construir relacions, conservar sabers i apostar per un model urbà més sostenible i humà. En el quotidià, l'hort s'ha convertit per a Alícia en un refugi i un espai de desconnexió: “El dia que se'n va anar la llum me'n vaig venir a l'hort a regar i a llegir”, recorda. Aquest acte senzill tanca una poderosa dimensió: en moments de crisis com a apagades, onades de calor o durant la pandèmia, l'hort urbà es revela com un espai vital de resiliència i autonomia.
Poder produir, encara que sigui una petita part del mateix menjar, representa una reducció de la dependència de les cadenes industrials i globalitzades que sovint resulten vulnerables o insostenibles. A més, aquests espais ofereixen confort tèrmic i un entorn segur on mantenir vincles socials i cuidar la salut física i mental, actuant com a refugis climàtics i comunitaris enfront de les adversitats. Així, l'hort es configura no sols com un lloc per a conrear, sinó com un recurs essencial per a afrontar esdeveniments extraordinaris que desafien les nostres formes de vida. “És molt bonic el procés de passar del no-res a generar una cosa tan important com és alimentar-te”, resumeix.
Ramona: del rebuig a l'hort a trobar una vocació en les flors
La història de Ramona és diferent. Romanesa, mare i treballadora, va arribar a l'hort gairebé a la força. “Em va apuntar Paula, la meva amiga. Jo no volia, em semblava una malíssima idea”, confessa entre riures. Els primers dies gairebé no va aparèixer, i quan ho va fer, va ser més per compromís que per convicció. Fins que va descobrir una cosa inesperada: estar sola treballant en els bancals la relaxava. “Quan no hi havia gent em sentia bé, tornava a casa més tranquil·la. Aquí va començar a agradar-me”, explica.
Amb el pas del temps, l'hort no sols ha alleujat el seu estrès; també ha despertat en ella una vocació que no imaginava: crear una granja de flors a Romania. “Vaig veure perfils en Instagram de dones que tenien granges de flors i em vaig dir: ‘Això és el que vull fer’”, recorda. Tot i que la situació familiar encara la reté a Espanya, somia a tornar al seu país i aplicar l'après per a transformar un petit terreny en un espai productiu i sostenible.
Conrear és també un canvi interior
El pas de Ramona per l'hort ha transformat fins i tot la seva mirada sobre la vida: “Abans ni aixecava la vista per a mirar els arbres. Ara em paro, observo insectes, faig fotos”, compte. Ha canviat l'alimentació, reduint la carn, i ha guanyat quelcom que diu que li faltava: paciència. Aquests canvis estan alineats amb estudis que mostren que les activitats de jardineria milloren el benestar psicològic, augmenten l'atenció plena i fomenten hàbits més saludables (Soga et al., 2017).
Alícia, per part seva, manté el seu compromís vegà i veu l'hort com una manera de viure aquesta coherència. “Saber que no estàs contribuint a sistemes que danyen el planeta és molt poderós”, afirma. L'evidència científica també assenyala que l'horticultura comunitària promou l'autoeficàcia, el sentit de propòsit i la connexió amb uns altres, la qual cosa s'associa amb millors indicadors de salut mental i física.
Per què són importants aquests horts?
Ramona contesta sense dubtar-ho: “T'ensenyen a valorar el menjar. Quan conrees un tomàquet, saps el que costa. I aprens a cuidar la terra, que donem per feta”. La seva experiència reflecteix una creixent consciència ecosocial, en reconèixer la interdependència entre les persones i els ecosistemes que les alimenten. Aquest aprenentatge quotidià es vincula amb la sobirania alimentària, en defensar que tota persona, sense importar el seu nivell d'ingressos o el seu barri, pugui decidir sobre què, com i on produir i consumir els seus aliments, assegurant que siguin frescos, nutritius i obtinguts de manera responsable.
Alícia, per part seva, insisteix en el paper de les institucions: “Fa falta finançament, més espais així, i conscienciar a la gent que això va molt més enllà d'omplir la nevera”. Les seves paraules apunten a la necessitat d'un compromís públic que no es limiti a facilitar un terreny, sinó que doni suport a processos comunitaris on les persones puguin implicar-se en la cura i regeneració del seu entorn.
Ambdues coincideixen que aquests espais ofereixen una cosa difícil de trobar en altres llocs de la ciutat: la possibilitat de parar, d'aprendre de la naturalesa i de les persones, i de sentir que, encara que sigui a petita escala, pots ser part de la solució. En aquest fer quotidià, els qui participen es converteixen en agents de canvi, capaços de transformar hàbits i relacions amb l'entorn, i d'impulsar una acció pel clima tangible, que es tradueix en pràctiques locals de cultiu sostenible, cuidat de la biodiversitat i reducció de la petjada ecològica.
